ODA INACABADA

Avui us parlaré d’un llibre que porta per títol “Oda inacabada” de Pasqual Maragall. M’encanten els llibres de les memòries escrites pels polítics (bé, i alguns ajudants), però aquest, com el del Pujol, tenia ànsies de llegir-lo. No m’ha defraudat gens ni mica. A banda dels capítols del llibre que parlen de la seva malaltia, el que m’interessava era llegir les idees d’aquest magnífic polític. Un polític que sempre es va tractar com un personatge. Però el President Maragall tenia un projecte de país massa ambiciós. Molt ambiciós pels catalans i incapaç de ser comprès pels espanyols. La vinyeta que encapçala aquest escrit és una magnífica metàfora del que ha estat la vida política d’aquest pensador de país. El President Maragall es va trobar amb un partit, el PSC, que mai va confiar en ell, que el van deixar de banda i el feien anar sol a Madrid perquè els feia vergonya acompanyar-lo. A Madrid, només els grans polítics pensadors com ell se l’escoltaven. Quan parlava de l’Espanya federal a mi se’m posaven els pèls de punta, però aviat el van fer callar i nunca más se supo... de la seva idea d’Espanya i Catalunya. Per altra banda hi havia alguns convergents que li tenien ràbia, no perquè fos President, sinó perquè haguessin volgut apropiar-se de la seva idea de país per fer-la seva.
Estic segur que molta gent ha comprat aquest llibre per llegir com aborda el tema de la malaltia de l’alzheimer. Si és així, us heu equivocat. Llegiu el llibre per convicció, no per xafarderia. La primera frase del llibre és fantàstica: “El doctor alemany de qui no vull recordar el nom acabarà per guanyar-me la partida; prou que ho sé.” Brillant!
No tots els polítics, quan han acabat la seva carrera, són capaços d’escriure un llibre de memòries, ni tan sols un llibre del que sigui. En Maragall si, i el Pujol també. Però de moment no en diria cap més dels que estan a primera fila del panorama polític. En aquest petit país al que vivim ens falta pensadors i ens sobra il·luminats.
Al pròxim capítol us parlaré de les memòries del President Pujol que, si bé no simpatitzo gens amb el partit que liderava (ho heu sentit??) em mereix un gran respecte com a polític i pensador.