ODA INACABADA

Avui us parlaré d’un llibre que porta per títol “Oda inacabada” de Pasqual Maragall. M’encanten els llibres de les memòries escrites pels polítics (bé, i alguns ajudants), però aquest, com el del Pujol, tenia ànsies de llegir-lo. No m’ha defraudat gens ni mica. A banda dels capítols del llibre que parlen de la seva malaltia, el que m’interessava era llegir les idees d’aquest magnífic polític. Un polític que sempre es va tractar com un personatge. Però el President Maragall tenia un projecte de país massa ambiciós. Molt ambiciós pels catalans i incapaç de ser comprès pels espanyols. La vinyeta que encapçala aquest escrit és una magnífica metàfora del que ha estat la vida política d’aquest pensador de país. El President Maragall es va trobar amb un partit, el PSC, que mai va confiar en ell, que el van deixar de banda i el feien anar sol a Madrid perquè els feia vergonya acompanyar-lo. A Madrid, només els grans polítics pensadors com ell se l’escoltaven. Quan parlava de l’Espanya federal a mi se’m posaven els pèls de punta, però aviat el van fer callar i nunca más se supo... de la seva idea d’Espanya i Catalunya. Per altra banda hi havia alguns convergents que li tenien ràbia, no perquè fos President, sinó perquè haguessin volgut apropiar-se de la seva idea de país per fer-la seva.
Estic segur que molta gent ha comprat aquest llibre per llegir com aborda el tema de la malaltia de l’alzheimer. Si és així, us heu equivocat. Llegiu el llibre per convicció, no per xafarderia. La primera frase del llibre és fantàstica: “El doctor alemany de qui no vull recordar el nom acabarà per guanyar-me la partida; prou que ho sé.” Brillant!
No tots els polítics, quan han acabat la seva carrera, són capaços d’escriure un llibre de memòries, ni tan sols un llibre del que sigui. En Maragall si, i el Pujol també. Però de moment no en diria cap més dels que estan a primera fila del panorama polític. En aquest petit país al que vivim ens falta pensadors i ens sobra il·luminats.
Al pròxim capítol us parlaré de les memòries del President Pujol que, si bé no simpatitzo gens amb el partit que liderava (ho heu sentit??) em mereix un gran respecte com a polític i pensador.

AMÈRICA ÉS AMÈRICA

Hola companys i companyes,
No és la primera vegada que parlo de l'admiració que tinc als Estats Units com a país. Ja he dit en altres ocasions que és un país que m'apassiona i no me'n cansaria d'anar-hi. Moltes vegades se'm fa difícil explicar el perquè d'aquesta admiració i, molta gent, no entén que trobo de bo a aquests "yankiees". No sé com explicar-ho però si heu anat als Estats Units us haureu adonat de la immensitat d'aquest poble sense gairebé història, de la grandesa de país que tenen, de la capacitat de reacció col·lectiva que són capaços de generar quan s'han d'afrontar a un problema d'estat com és ara la crisi immobiliària. Per altra banda també he dit que no m'agrada dels nord-americans tot allò que fa referència a la moralitat, sobretot en el nuclis més durs del país on les creences més profundes i conservadores encara passen al davant de la justícia. Però Amèrica és un gran país, pròsper, valent i amb iniciativa pròpia. Des d'ahir a la tarda, aquesta potencia mundial té un nou líder que s'haurà d'afrontar a molts problemes mundials. Veurem si sap fer-ho com tots esperem. Us recomano que repasseu la història dels Estats Units des dels seus inicis amb el President Washington, uns anys carregats de grans reptes aconseguits, d’èpoques de misèria i pobresa que van saber reflotar i van construir la major potència mundial del no-res. Tot un repte que es digne d'admirar. Quan viatges pel món t'adones que hi ha moltes cultures diferents i que, cadascuna d'elles ha triat escriure la seva història a la seva manera. Els europeus no tenim res a envejar dels americans, però al revés tampoc. Ara bé, si parlem d'Espanya, em cau la cara de vergonya comparar aquest país amb qualsevol altre país desenvolupat. Els polítics espanyols no tenen ideals de cap tipus, ni tan sols sentit de país creixent. Els politics europeus, com els Espanyols, han de poder anar pel món amb una idea de país i de democràcia coexistent amb la tecnologia, les energies alternatives, l’economia de progrés i sobretot, parlant anglès!! Els politics del nostre país no parlen anglès! Ni tan sols el president del govern! Es llastimós... Hi ha molts països europeus que els nens petits són totalment bilingües i parlen el seu idioma matern i, a més a més, l’anglès. Aquí encara ens barallem per si ensenyem a sumar en castellà i en català. Va home va, deixem-nos de romanços! Em sentireu dir moltes vegades que som encara a l’Espanya de la pandereta, dels toros el vino o olé!, perquè ho penso. Ara bé per criticar als altres països ens falta temps. França, Suïssa, Dinamarca, Anglaterra... són potencies europees que han sabut marcar la seva línea de ruta i s’han construït el seu propi país. Com més països conec, m’és me n’adono que és normal que hi hagi gent a l’altra punta del món que no sap situar Espanya al mapa. Jo algun dia faré veure que tampoc ho sé... Spain is diferent...