Us vaig prometre que parlaria també d’un altre llibre de memòries: les d’en Jordi Pujol. Aquest llibre el vaig llegir un estiu. Ho dic perquè és important el moment i el lloc en que et llegeixes un llibre. A l’estiu, de vacances, estava relaxat i la lectura d’aquest llibre em va fer pensar molt.
A la primera part del llibre llegim la història d’un Jordi Pujol en la seva infantesa. Fill d’una casa benestant va aprendre a treballar per “guanyar-se les garrofes” veient com els seus pares no el deixaven acomodar-se en la riquesa que li podia oferir la família. Després coneixem un Pujol implicat, que no només estudia, sinó que va més enllà i participa activament en tot allò que pogués acomplir el seu objectiu: fer país, construir Catalunya. A la clandestinitat, Pujol va endegar moltes iniciatives per esborrar les cendres que havien quedat de la consciència de país. Evidentment, va crear el seu país, i a la seva mida. Però llavors encara no era President. Inclús arriba a escriure al llibre que va tenir set fills per fer país.
El Jordi Pujol abans de ser President, va modernitzar el catalanisme del segle XX amb una idea molt encertada en els temps que corrien: crear una Catalunya forta a base d’anar “rascant” competències sense sortir del marc constitucional, quedant bé amb tothom i cedint una mica, però només una mica, per fer content a l’adversari. Quan va arribar a ser President va posar en marxa el seu “pla nacional” i li va funcionar. El President dels primers anys va posar Catalunya al mapa i els espanyols van començar a preocupar-se. Per això sempre he dit que la primera etapa del Pujol President va significar un gran avanç per Catalunya i pels catalans que sortien de temps difícils i no sabien ben bé cap on tirar. Una altra de les virtuts que sempre m’ha fascinat d’aquest President era la seva idea de territorialitat: el President Pujol es coneixia el territori de “pe a pa”, és increïble la capacitat de parlar i parlar que té sobre qualsevol racó del nostre país. El President Pujol va ser el primer que va obligar als seus consellers a “patejar-se” tot el territori els dissabtes i diumenges, ni que fos a fer una calçotada. Potser ho trobareu una tonteria, però jo crec que és un detall. El primers anys de la presidència de Pujol Catalunya va crèixer, és va fer un nom i, tot i posar un President del PP al govern Espanyol, el Pujol va saber jugar a la “puta i la ramoneta” amb el senyor Aznar, al qual li va treure tot el que va poder i més.
Per això crec que aquest llibre de la primera etapa del pujol (1930-1980), i part de la segona part del llibre que traurà, és la més fàcil d’escriure. Estic esperant la segona part amb impaciència. Després del pacte entre Pujol-Aznar, la cosa va canviar. Llavors la política pujolista va anar cap a la baixa. Les coses ja no eren com abans. Al Pujol dels darrers anys li costava més anar a Madrid a “manar” per dos motius: primerament, el nacionalisme espanyol es va fer més fort que mai i els partits nacionals es van aliar per frenar la crosta nacionalista. Recordeu allò de Pujol, enano, habla castellano!. Els segon problema amb el que es va trobar en Pujol va ser que darrera seu no va trobar cap successor digne per continuar la seva feina. Així doncs, els darrers anys de mandat d’aquest President no van ser tant fructífers com els altres. Amb un Aznar amb majoria absoluta a Madrid, la cosa es va posar molt difícil. Tot i així, quan va poder, va esgarrapar tot el que va poder a Madrid. Per això crec que, la segona part de les seves memòries, seran més interessants a nivell polític.
Per això sempre he dit que trobo a faltar una figura com el Pujol, independentment del partit al que està afiliat (fixeu-vos que en cap moment he anomenat el partit, sempre la figura del President), un polític pensador de país, que era escoltat i escoltava, que tenia un projecte de país que va anar aconseguint a poc a poc a base d’anar “burxant” a la Moncloa. Crec que tardarem molt temps, potser no ho aconseguir mai, a trobar una figura que el pugui substituir, sigui del partit que sigui. El que si tinc clar que cap dels que hi ha al govern i a l’oposició no li arriben a la sola de la sabata. Només un dia em va semblar veure una possible alternativa, però no va poder ser: una entrevista entre el Pujol i Maragall on els dos van fer una classe magistral de projecte nacional. El Pujol i el Maragall són grans amics, els dos es fan referència als llibres que han escrit. Jo veia en Maragall com un nou Pujol, però no va poder ser. Llàstima...
Per cert, he vist en altres blogs que hi ha marro a nivell municipal al poble... La veritat és que a mi m'agrada tot això i procuro enterar-me de coses. I també m'agradaria posar marro, però veig que s'ho fan tot solets i s'esbarallen entre ells. O sigui que no cal fer res. Els de l'oposició deuen estar ben avorrits... A més la dona em diu que calla. Ai mare! a Torregrossa no canviarem mai...
Salut companys i companyes!!! Records marraco i ànims xiquetes!!
Hola companys i companyes,
